Sou a: inici > fonètica > les consonants

cercador

Normes sobre pronunciació de les consonants

 

1. Distinció entre b i v

En el model lingüístic d'IB3 la distinció entre aquestes dues consonants és obligatòria per a tothom. Cal pronunciar la v amb articulació labiodental.

2. Oclusives finals

Les consonants b, d i g d'un final de paraula quan aquesta va seguida per vocal s'han de pronunciar sordes (p, t i k). Exemples: verb irregular (verpirregular), nord enllà (nortenllà), llarg i prim (llarquiprim),

Això també s'aplica si els dos mots van units amb un guionet: nord-americà (nortamericà), sud-americà (sutamericà). I també si el primer element és el prefix sub-: subalbern (supaltern).

3. Terminacions -lt, -ld, -nt, -nd, -rt i -rd

Les quatre primeres es poden pronunciar d'acord amb l'ús habitual de la zona de procedència de cada locutor. Paraules com alt, pont, fecund i els gerundis (fent, mirant, tenint) es poden pronunciar amb la dental final o sense. Recomanam, però, als locutors mallorquins i menorquins que mantinguin el so pronunciat.

En qualsevol cas s'ha de pronunciar la t de les paraules quant (quant és?), sant (Sant Antoni), cent (cent euros) i vint (vint anys).

No s'admet la pèrdua de la consonant final a les terminacions -rt i -rd (mort, sort, sord, concert, etc.)

4. Aplecs bl i gl

Els aplecs bl i gl s'han de pronunciar en general duplicant la primera consonant. No s'admet en cap registre la pronúncia sense aquesta duplicació. Exemples:

a) bl: poble, regla, doble, establir, moble, noble, obligar, problema, public, publicar, i les paraules acabades en -able (agradable, imparable) o -ible (rendible, assolible).
b) gl: arreglar, regle, regla, segle.

Però no es duplica la consonant a aglà, aglomerar, aglutinar, jeroglífic.

5. Terminacions -tat i -dat

S'han de pronunciar d'acord amb la grafia (integritat, seguretat, gravetat; honestedat, falsedat, soledat, claredat). No s'admet en cap registre la pronúncia -dat en els casos en què s'escriu -tat.

6. Quan i on

En registres formals no s'ha d'afegir una t a aquestes dues paraules. Direm quan arriba? i no quant arriba?, on és? i no ont és?

7. t epitètica

No s'accepta en cap registre la pronunciació d'una t final en paraules acabades en -i (àpit, prèmit, col·lègit).

8. Essa sorda i sonora

Cal pronunciar escrupolosament cada un d'aquests sons segons correspongui. Per exemple, amb essa sonora Àsia, casino, casos, centèsim, enèsim, mausoleu, mil·lèsim, presagi, Tunísia, etc.; i amb essa sorda, Brussel·les, comissari, premissa, duquesa, hostessa (però marquesa i princesa).

Endinsar i enfonsar es pronuncien amb essa sonora, perquè són composts de dins i fons; també duen essa sonora els mots formats damunt trans (transatlàntic, transacció).

Els mots formats amb un element prefixat conserven la essa sorda original del segon element: antisocial, fotosíntesi, cromosoma, dinosaure.

9. Sonorització de la essa final

Quan una paraula acaba en essa i va seguida d'una paraula començada per vocal, la essa s'ha de pronunciar sonora. Exemples: les onze (lezonze), les Illes (lezilles), dues hores (duezhores), etc. La pronúncia d'aquesta essa com a sorda és un fenomen de castellanització i es considera un defecte important.

Cal distingir els astres i els sastres, els avis i els savis, els ous i els sous, les ales i les sales, les eleccions i les seleccions, les accions i les seccions.

10. La lletra c a les marques

A les marques comercials la lletra c s'ha de pronunciar com qualsevol c catalana, i no és admissible la pronúncia de z castellana. Exemples: Citroen, Lancia, Mercedes.

11. Terminació -itzar

La terminació -itzar s'ha de pronunciar [dz]: actualitzar, organitzar, utilitzar.

Cal parar esment a les paraules improvisar i matisar, que es pronuncien, tal com s'escriuen, amb una simple [z].

12. Pèrdua de s intervocàlica

En els registres formals no s'admet la caiguda de cap essa intervocàlica. S'ha de mantenir aquesta consonant a les paraules acusar, camisa, roada, rosegar o rosella.

Tampoc no s'admet, en cap registre, la conversió d'una essa intervocàlica en v: rovegar (rosegar), rovada (rosada), llova (llosa).

13. v adventícia

En cap registre no s'admet l'aparició d'una v entre vocals que no sigui en l'escriptura: bravó (braó).

14. Enfortiment (africació) de la xeix inicial

No s'admet en cap registre, i es considera un vici de pronunciació important, l'enfortiment de la xeix inicial de paraula. Per exemple, dir la Txina en lloc de la Xina, la txocolata en lloc de la xocolata, no s'atura de txerrar en lloc de no s'atura de xerrar, una copa de txampany en lloc de una copa de xampany.

15. g i j intervocàlica

A les paraules assajar, assajos, batejos, corregir, festejar, llegir, Magí, manejar, regir, corregir, roja, rojos, rajola, boja, bojos, rajar, passejar, truja i alguna altra s'admeten tant la pronúncia fricativa (com a major) com la pronúncia forta dj (com a lletja).

16. Seixanta

En els registres formals s'ha de dir seixanta, i no s'admet xixanta.

17. Jo i ja

A les paraules jo i ja no s'admeten les pronúncies io i ia en cap locutor.

18. Ensordiment de palatals

En locutors del Principat no s'admet cap ensordiment de palatals sonores. Exemples: metxe (metge), platxa (platja), etc.

19. Vocalització de palatals

En els registres formals cal evitar la transformació d'una consonant palatal final de paraula (-ix, -ig) en i. Cal dir peix frit i no pei frit, vaig dir i no vai dir.

20. Ela bleda

Tota ela s'ha de pronunciar a la manera tradicional, amb una clara ressonància velar. L'articulació a la manera castellana o francesa (ela bleda) no s'admet en cap registre i es considera un defecte greu de dicció.

Per a articular una ela correcta cal aixecar la part posterior de la llengua i acostar-la al vel del paladar. A més, a les Illes la ela s'articula normalment aplicant la punta de la llengua a les dents superiors, no als alvèols del paladar, com en la ela castellana.

21. Vocalització de la ela

En els registres formals no s'admet la conversió de la ela en el so de u. S'ha de pronunciar, doncs, una ela clara a les paraules alba, albercoc, espeuma, alfabeguera, escalfar, aljub, falç, etc. També en els topònims: Selva, Calbet, Bintalfa.

Tampoc no s'hi admet la pèrdua de la ela en paraules com culpa o estalviar.

22. ela geminada

En els registres formals l'aplec l·l s'ha pronunciar normalment amb dues eles (col·lecció, il·lustrar, etc.). Aquesta pronúncia és estrictament obligatòria en els mots tradicionals pronunciats de sempre amb ela doble (al.lot, cel.la, col·legi, col·locar, etc.).

23. Iodització

En els registres formals no s'admet la idodització (pronunciació de ll com a i) en les paraules que presenten aquest fenomen en el parlar tradicional insular. Cal pronunciar amb el mateix so de llum les paraules abella, all, barallar, cella, collir, consell, cullera, despullar, fill, fulla, genoll, mirall, orella, palla, parell, rialla, tallar, tovallola, treball, ull, vell, vermell, vull, entre altres.

Cal no confondre aquest fenomen amb el ieisme (pronúncia de i en lloc de qualsevol ll), que és un defecte de dicció que no s'admet en cap registre.

24. g en lloc de ll

En els registres formals les paraules llarder (Dijous Llarder), lleuger, lladriola, llinya, llinyola i alguna altra s'han de pronunciar amb el so de llum i no amb el so de gent.

25. r a final de paraula

La r final s'ha de pronunciar o emmudir d'acord amb la norma del parlar de cada locutor. A les Illes no es pronuncia normalment la r final, excepte en alguns monosíl·labs (tir, pur), les primeres persones del present del present d'indicatiu (esper, repar) i un bon nombre de paraules modernes (motor, semàfor, Víctor, Ester, màster, Seur, licor, bàrbar). Els cognoms Bagur, Mir, Vallespir a Mallorca es diuen sense r.

26. Caiguda de r

En els registres formals no s'admet la caiguda de la r en paraules com cendra, divendres, tendre, gendre i alguna altra.

És recomanable de pronunciar arbre i prendre (mantenint la r) en els registres més formals, i es pot pronunciar abre, pendre o prende en els informals.

27. Rotacisme de s

A Mallorca és normal convertir en r la s seguida de certes consonants (birbe, fantarma, Corme). En els registres formals cal pronunciar la s amb tota claredat i evitar el rotacisme.

Igualment cal evitar-lo en els contactes consonàntics entre mots. Exemples: les dades (lez dades sinó ler dades), més dolent (mez dolent, no mer dolent).

28. r seguida de l

En els registres formals s'ha d'evitar l'assimilació de l'aplec -rl-. No direm pal·lar sinó parlar, no pel·la sinó perla.

29. Dislocació de la r

En cap registre no s'admet la dislocació de la r (prebe per pebre, pradí per padrí, fradí per fadrí, etc.).

30. Rotacisme de la d

A les formes del verb poder no s'admet el canvi de d per r. Cal dir sempre poder i no porer, podia i no poria.

Tampoc no s'admet la simplificació del grup -dr- en -r-. Cal dir sempre podré, podràs, podria i no poré, poràs, poria.

31. Vocalització de ny

En els registres formals evitarem de transformar el so de ny seguit de consonant en i. No direm ains, pains, enguain comença, sinó anys, panys, enguany comença.

32. Pronunciació de la x

Es pronuncia [gz] a les paraules començades per ex- àton (examen, exacte, exaltar, executar, exempció, exercici, exèrcit, exhalar, exhaurir, exhaust, exigir, exili, eximir, existir, exorbitat, exorcisme, exòtic, exuberància, inexorable, etc.

Es pronuncia [ks] en tots els altres casos (èxit, èxode, lèxic, Alexandre, oxígen, Mèxic, etc.).

En els registres formals l'inici de paraula ex- seguit de consonant s'ha de pronunciar eks (excavar, explicar, expressar, excursió). Atenció, però a les paraules estendre, estranger, estrany, especificar, etc., que vam amb una essa simple.

S'ha de pronunciar [ks] a Marx i marxisme.

En els registres formals no s'admet la pronúncia dg en lloc de x en paraules com exèrcit (edgèrcit), exercici (edgercici), exigir (edgigir), exemplar (edgemplar).

33. La hac

Aquesta lletra no es pronuncia, excepte en algunes paraules estrangeres, en què s'ha de pronunciar com a h aspirada (no j castellana), com hawaià, hegelià, hitlerià, holding, etc.

Es deixa, però, muda en paraules d'origen estranger catalanitzades (hàmster, handbol, hoquei).

 

34. Grups de consonants

Normes per als registres formals:

a) Oclusiva seguida d'una altra consonant

La primera ha de mantenir el seu punt d'articulació, però agafa la sonoritat de la segona. Exemples: apte (pronunciat apte, no atte), òptica (pron. òptica, no òttica), escriptor (no escrittor), dissabte (pron. dissapte, no dissatte), dubte (pron. dupte, no dutte), capsa (no catsa), abnegat (no annegat), hipnosi no hinnosi), digne (no dinne), director (no direttor), objecte (no odgette), suggerir (no sudgerir), acceptar (no atsettar), accident (no atsident), amics (no amits).

La mateixa pràctica cal fer en els contactes consonàntics de paraules diferents. Exemples: puc passar (pron. pucpassar, no puppassar), puc beure (pron. pugbeure, no pubbeure), puc treure (pron. puctreure, no puttreure), puc venir (pron. pugvenir, no puvvenir), i (pron. pucsortir, no putsortir), pocs amics (pron. pogzamics, no podzamits).

A les paraules que duen -dd- cal pronunciar les dues consonants. Addició, adduir.

El grup -tl- es pronuncia com si fos l·l (atles, atleta, atlàntic, betlem).

En paraules d'ús molt corrent els grups -tm- i -tn- es pronuncien -mm- i -nn-. Exemples: setmana (pron. semmana), cotna (pron. conna).

Futbol es pronuncia fubbol.

b) -bs-, -ds-, -pc- seguits de consonant

No s'ha d'emmudir la primera consonant: abstenció (no astenció ni atstenció), substituir (no sustituir ni sutstituir), adscripció (no ascritsió ni atscritsió).

c) m seguida de consonant

En els grups -mt-, -mr- i -ms i -mn- no s'ha de convertir la m en n. Exemples: impremta (no imprenta), premsa (no prensa), somriure (no sonriure), amnèsia (no annèsia).

De la mateixa manera, s'ha de pronunciar la m (no n) en els contactes consonàntic entre paraules diferents. Cal distingir som nou de són nou, som set de són set.

En els plurals de les paraules acabades en -m s'ha de pronunciar -ms, no -ns. Cal diferenciar grams de grans, pams de pans i camps de cants (o cans).

El prefix circum- ha de mantenir la m sense alterar. Exemples: circumstància (no circunstància ni circustància).

d) -mpt-, -mpc-, -mps

S'ha de mantenir la m com sense alterar: atemptar (atemtar, no atentar), presumpció (presumció, no presunció), temps (tems, no tens).

e) -nn-

Cal pronunciar les dues enes: Anna, connectar, innocent, bienni.

f) -ns- seguit de consonant

No s'ha de suprimir la n a paraules com institut, instaurar, construir, constituir, etc.

g) s seguida de sibilant

Quan s'ajuntin dues esses, és recomanable de pronunciar una essa llarga, no ts. Exemples: les set (les-set, no letset), piscina (pis-sina, no pitsina), ascens (as-sens, no atsens).

Quan una paraula acaba en -s i la següent comença per x-, cal pronunciar un xeix llarga, no tx. Exemples: tres xecs (treix-xecs, no tretxecs), dues xemeneies (dueix-xemeneies, no duetxemeneies).

Quan una paraula acaba en -s i la següent comença per g- o j-, cal pronunciar una j llarga, no dj. Exemple: dos jardins (pronunciat doj-jardins, no dodjardins).

h) Grups de tres consonants

Cal posar esment a no deixar caure cap essa situada entre consonants. Exemples: sacs negres (pron. sagznegres, no sannegres), els millors (pron. elzmillors, no elmillors), els diputats del Bloc (elzdiputatzdelbloc, no eldiputaddelbloc).

 

 

 

 

 


 

 

DESTACATS