Sou a:inici > gramàtica > morfologia verbal

cercador

El català es caracteritza per una àmplia variació de les formes verbals. En aquest apartat establirem unes preferències i límits, especialment per a la redacció de textos. En el llenguatge espontani cada locutor o informador pot emprar les seves formes habituals, mentre estiguin dins els límits de la normativa acceptada majoritàriament.

Normes generals

1. La primera persona del present d'indicatiu ha de ser normalment sense desinència, sobretot quan el radical no presenta cap terminació problemàtica (cant, mir, escolt, perd, surt, servesc, cap, rep, etc.).

Els verbs d'infinitiu acabat en -var (llevar, provar, renovar, arxivar, etc.) tenen com a formes preferents jo lleu, jo prou, jo renou, jo arxiu, etc.

2. Les persones primera i segona del plural del present d'indicatiu de la primera conjugació han de ser normalment les acabades en -am i -au (miram, llevau). Les formes en -em i -eu (mirem, llevem) també es poden usar si són les habituals dels periodistes.

3. Les formes del present de subjuntiu han de ser normalment les acabades en -i, -is, etc. (canti, cantis, digui, diguis). Però es poden usar les formes en -a, -es, etc. (diga, digues, faça, facen) si són les habituals de l'informador.

Els verbs de la tercera conjugació incoatius (servir, construir) tenen les formes predominants servesqui o serveixi, servesquis o serveixis, etc. També es poden emprar, però, les més clàssiques servesca, servesques, etc. si són les pròpies de l'informador.

4. L'imperfet de subjuntiu de la primera conjugació té com a terminacions més generals a les Balears -às, -assis, etc. (parlàs, parlassis, etc.). Però també es poden usar les variants en -és, -essis, etc. (parlés, parlessis).

5. El perfet d'indicatiu té dues formes: la simple (cantares, cantà, cantàrem, etc.) i la perifràstica (vaig cantar, vas cantar, etc.). Totes dues es poden emprar en qualsevol registre sense cap restricció, excepte la forma simple de primera persona (cantí), que no s'usa més que en alguna àrea molt restringida. La variant perifràstica té al seu torn dues formes: vaig cantar i vàreig cantar, vas cantar i vares cantar, vam cantar i vàrem cantar, vau cantar i vàreu cantar, van cantar i varen cantar.

6. Els verbs dir, dur, fer, caure, creure, jeure, riure, treure, seure i veure a les persones 4 i 5 del present d'indicatiu tenen dues formes possibles: diem i deim, dieu i deis, duem i duim, dueu i duis, fem i feim, feu i feis, caiem i queim, caieu i queis, riem i reim, rieu i reis, etc. En el nostre model de llengua les primeres són les preferents en els registres formals. En els informals les habituals són les segones.

Igualment tenen dues formes els imperatius en plural dels mateixos verbs: dueu o duis, feu o feis, seieu o seis, etc. Les primeres formes són les preferents en registres formals. El verb dir té com a imperatiu en plural digau (digau-me la veritat) i no s'admet deis. L'imperatiu de veure és veges (referit a tu) i vegeu o vejau (referit a vosaltres).

Casos especials

a) Es poden usar indistintament les formes d'infinitiu ser i esser. Recordem que ésser és la forma de substantiu: l'ésser humà.

b) El participi del verb ser o esser és estat. No s'admet la forma sigut.

c) La primera persona del present d'indicatiu del mateix verb és som o sóc.

d) Les formes de subjuntiu del verb haver han de ser hagi, hagis, hagi, hàgim, hàgiu i hagin.

e) No s'admeten en cap registre les formes verbals esteim, esteis, esteia, esteies, etc.

f) El perfet de subjuntiu del verb estar és estigués, estiguéssis, etc. No s'admeten en cap registre estàs o estés, estassis o estessis, etc.

g) El present de subjuntiu del verb fer, en les persones primera i segona del plural, té les formes facem o fem i faceu o feu. Les primeres són les preferents.

h) Els verbs parèixer, aparèixer, desapareixer, conèixer i desconèixer tenen la primera persona del present d'indicatiu acabada en -c (parec, aparec, conec), i el present de subjuntiu en -gui, -guis, etc. (pareguis, conegui, apareguin). El participi de parèixer (i composts) és paregut; és incorrecte parescut.

i) Els verbs néixer, créixer i merèixer tenen doble forma en diversos temps verbals. Perfet d'indicatiu: nasqueres o naixeres, meresqueres o mereixeres; present de subjuntiu: nesqui o neixi, meresqui o mereixi; perfet de subjuntiu: nasqués o naixés, meresquessis o mereixessis, etc. La primera persona del present d'indicatiu és preferentment jo nesc, jo cresc i jo meresc.

j) Els verbs d'infinitiu acabat en -ènyer presenten dues formes en alguns temps verbals. Per exemple, el verb estrènyer té les formes estrengueres o estrenyeres, estrengui o estrenyi, estrengués o estrenyés, etc.

k) L'infinitiu prendre s'ha de pronunciar amb tots els sons en registres formals (prendre). Les pronúncies pendre i prende només són admissibles en registres col·loquials. El present d'indicatiu té les formes generals prenem i preneu, que usarem amb preferència sobre les locals prenim i preniu.

l) Els infinitius sebre i quebre només són admissibles en registres marcadament col·loquials. En general direm saber i caber. Valer és forma preferent sobre valdre.

m) Els verbs tenir i venir presenten forma doble en alguns temps verbals. Les formes pròpies de les Illes Balears són tenc, vénc, tengui, véngui, etc., però també es poden usar les variants tinc, vinc, tingui, vingui, etc. En alguns temps en què el radical és àton són igualment vàlides les variants amb i i amb e: vingués o vengués, tingueren o tengueren, vingut o vengut.

n) El verb veure té dues formes possibles en el perfet d'indicatiu (veres o veieres, vérem o veiérem, véreu o veiéreu) i en el perfet de subjuntiu (ves o veiés, vessis o veiessis, ves o veiés, véssim o veiéssim, véssiu o veiéssiu, vessin o veiessin).

o) La segona i tercera persona del present d'indicatiu del verb córrer han de ser tu corres (no corrs) i ell corre (no corr). La segona d'imperatiu singular ha de ser corre (no corr).

p) El verb omplir té dues formes en diversos temps: per exemple, omplen o umplen (present d'indicatiu), ompli o umpli (present de subjuntiu).

q) Alguns verbs tenen dues formes de participi, totes dues admissibles.

complit complert
despert despertat
duit dut
establit establert
fus fos
frit fregit
fuit fugit
mort matat
oferit ofert
omplit omplert
reblit reblert
sofrit sofert
suplit suplert

r) Els verbs de la tercera conjugació (infinitiu en -ir) poden ser purs i incoatius. Els incoatius són els que afegeixen l'increment esc o eix (com construir: construesc, construeix). Els altres es diuen purs (bullir, collir, cosir, dormir, fugir, morir, sentir, sortir, etc.). Alguns poden ser indistintament purs o incoatius (ferir: fer o feresc; fregir: frig o fregesc; llegir: llig o llegesc; penedir-se: me'n penet o me'n penedesc; teixir: tix o teixesc; vestir: vest o vestesc). No s'admeten les formes incoatives tosseix (ha de ser tus) i cruixeix o croixeix (ha de ser cruix). Assentir i dissentir s'han de conjugar com a incoatius (assenteix, dissenteix), mentre que consentir ha de ser pur (consent). El verb lluir pot ser pur o incoatiu, però té significats diferents: ell llueix una corbata nova però la barana lluu de tant que l'han fregada.

s) No s'admeten les formes beven, moven, diven, etc., en lloc de beuen, mouen, diuen, etc.

t) En situacions mínimament formals no usarem les formes de subjuntiu dialectals serviguem i servigueu, construïguem i construïgueu, sinó les generals servim, serviu, construïm i construïu.

u) No s'admeten en cap registre els passats de subjuntiu en -igués, -iguéssis, etc. (sentigués, perdiguessis, serviguessin).

 

Llista alfabètica de verbs conjugats

 

DESTACATS